IMPOSSIBLE IS NOTHING

Impossible es tant sols una paraula que fan servir els homes dèbils

Per viure facilment en el mon que se’ls ha donat

Sense atrevir-se a explorar el poder que tenen per a canviar-lo

Impossible no es un fet, es una opinió.

Impossible no es una declaració, es un repte.

Impossible es potencial.

Impossible es temporal.

Impossible no hi ha res.

F.P.Europa 1 - Barceloneta 1

Començaré avui confessant una frase que jo mateix creia abans de començar el partit...

“Si tal i com se’ns han posat les coses, avui no guanyem, es que no ens mereixem guanyar aquesta Lliga”.

Doncs rectifico i us puc ben assegurar que estic convençut de que la guanyarem.

I es que avui ha tornat l’equip. Crec sincerament que els rivals han d’estar molt i molt preocupats si han vist el partit d’avui.

Una maquina de fer futbol ha passat per sobre d’un Barceloneta que futbolísticament s’ha quedat sense arguments. No s’ha guanyat, però ha estat un accident que de 10 partits que juguéssim hem tingut la mala sort de patir-lo avui.

Els nois han fet veritablement un partidàs, amb una entrega de caràcter i físic durant tot el partit que no ha tingut el premi que es mereixia i si un càstig immerescut.

Una primera part on s’ha disposat de innombrables ocasions de gol i que no s’han transformat, però no seria res exagerat haver arribat al descans amb tres o quatre gols de diferencia, però en Pol, Oriol Canyada o Palou, no han pogut fer que pugés el primer gol al marcador.

En aquesta primera part la Barceloneta encara estava una mica mes assentat en el camp i en alguna ocasió s’ha apropat a la nostre àrea, no aconseguint, però, provocar cap perill remarcable. Amb un Buix aturant tot el que li venia tan a la primera com a la segona part i un Joanet reconvertit avui en lateral i que ha desfet qualsevol possibilitat per la dreta de la nostre defensa, uns Fusté i Guillem a la zona central concentradissims i prenent les opcions mes encertades en cada moment i un Johnny tapant les incursions per l’esquerra i permetent-se pujar en alguna ocasió a l’atac.

En Ion i Palou fent-se amos del mig camp i Oriol Canyada per l’esquerra i Yashine per la dreta amb Xavi Orté i Pol com home mes avançat eren els encarregats de fabricar les ocasions que han sovintejat la porteria contraria.

Espectacular la quantitat de córners que hem arribat a llençar avui, fruit de la pressió que estàvem desenvolupant.

I si a la primera part hem fet un gran joc a la segona ja ha estat un espectacle on qui hagi estat en el camp no podrà negar qui ha merescut realment guanyar el partit. Hugo, Oriol Cuesta i Lluís s’han incorporat al festival de joc. Ha estat un constat setge i a la porteria rival, ocasions per a Oriol Cuesta, per Oriol Canyada, per a Hugo, per en Lluis, per en Yashine i al final s’ha aconseguit el que es pretenia, potser en la jugada menys perillosa que hem provocat. Un mal enteniment entre el porter i el seu central ha fet que la pilota quedes franca per en Pol i l’ha fet arribar, ara si, al fons de la porteria. Un resultat que feia una curta justícia al partit que estàvem fent.

Vull fer una menció a part per en Lluís que ha tornat a l’equip i al gran joc desplegat de visió i facilitat per a trobar la millor opció en tot moment i que de segur ens ajudarà molt i molt en aquest tram final de Lliga, s’ho mereix per la llarga recuperació que ha patit des de la lesió.

Però no sempre es just el futbol i avui ho hem patit en les pròpies carns, per culpa de no haver transformat les ocasions que hem disposat i de l’afany d’anar a buscar mes i mes, no hem sabut jugar els minuts finals del partit amb l’avantatge curt que teníem.

L’ambició ens ha traït, dels darrers minuts, no hauríem haver deixat que se’n juguessin continuats i s’hauria d’haver aturat el partit amb faltes o pèrdues de temps com fan els altres equips quan juguen contra nosaltres.

I el gol que ens han fet quan ja passaven 5 minuts del temps reglamentari no es en absolut just, ni per mereixements del rival, ni per l’actitud de l’àrbitre on ell mateix fa apartar del davant de la pilota els nostres jugadors per formar la tanca i després permet llençar-la sense haver senyalat la seva autorització.

Tot i així i amb la excusa de la descomunal errada del jutge, no es pot reaccionar com s’ha fet. Es pot protestar i mostrar la indignació, però mai, ni arribar a l’insult ni a intents d’agressió, primer per que fins ara no he vist cap àrbitre que rectifiqui el que ja ha senyalat, i segon pel mal que fas al teu equip.

Es trist, però es el que hi ha. en aquestes categories no trobarem gaires arbitratges de qualitat i tot i que mes tard confessés que “potser si que s’havia confós al atorgar el gol” el mal ja està fet.

Siguem conscients que si nosaltres haguéssim marcat els gols que hauríem d’haver marcat, aquest fet no passaria de ser anecdòtic.

Altre fet remarcable es que un equip contrari se’n alegri mes de marcar-nos un gol i el celebri amb un equip contrari que era a la grada, que no pas per ells mateixos. Mostra el tarannà que ja fa temps vaig apuntar, i es que som l’objectiu a guanyar, beneficií directament o no al contrari, en el seu ànim es mes important fer-nos la guitza que no per benefici propi d’ells.

No perdem la Fe en nosaltres i repeteixo que jugant com hem jugat qui ha d’estar veritablement preocupats son els rivals, perquè l’equip ha tornat i Itaca no es cap Utopia, i es que Impossible is nothing,

La nostre Itaca es la Primera.